Anecdotari
5ª planta: niño y zapatería
Com a anècdota divertida, l'any 89, en una reunió de departament on s'havia de decidir qui podia fer tasques de coordinació, es va donar el fet que diverses professores van expressar no poder fer-se'n càrrec. Va resultar que quatre de les professores, és a dir més de la meitat, estaven embarassades. Quan això es va començar a fer palès, els alumnes que pujaven al departament arribaven a la 5a planta dient "5ª planta: niño y zapatería".
Alguns espavilats del barri van descobrir la manera de fer uns duros
Abans que el barri es renovés
Als anys 70 i 80 i fins als primers 90, les primeres dècades de funcionament de l'EOI, el barri xinès (encara no era popular anomenar-lo el Raval) tenia mala reputació a causa del tràfic de drogues i la prostitució de carrer.
El personal de neteja havia trobat als lavabos del centre xeringues utilitzades i, encara que en poques ocasions, fins i tot alguna persona sense sentit i amb la xeringa clavada al braç.
La gent que no ho sabia, no entenia per què totes les culleretes de la cafeteria tenien al bell mig un forat perfecte fet a màquina.
El perill de matricular-se a l'EOI
Els primers anys de funcionament de l'Escola la matrícula només es podia fer presencialment. Les cues per aconseguir una plaça varen fer-se habituals ja de bon començament. Va arribar un moment en què algunes persones fins i tot hi anaven la nit abans de la data assenyalada per ser-hi abans que ningú quan s'obrís la porta.
La gent del barri -bé, alguns espavilats- van descobrir la manera de fer uns duros (moneda de l'època equivalent a tres cèntims d'euro) ocupant un lloc privilegiat a la cua sense intenció de matricular-se per vendre'l a qui sí que es volgués matricular però, innocentment, arribés més tard.
Força anys després, quan ja s'havia aconseguit eliminar aquesta picaresca, es va produir un fet inexplicable que no té res a veure amb guanyar diners sinó més aviat amb la bogeria. Un franctirador va disparar balins des d'una finestra d'enfront de l'escola contra les persones que feien cua per matricular-se. Un candidat va mostrar a la policia la carpeta que el va salvar d'una desgràcia i on s'havia allotjat el projectil.
Temps era temps
Al començament de l'EOI, als anys 70, la matrícula es feia tot emplenant un imprès amb les dades personals i acadèmiques. A més a més calia adherir-hi una pòlissa, és a dir, un impost a l'estat que tenia una forma molt similar a la d'un segell.
Diu la llegenda que una administrativa que atenia un candidat, el va enredar perquè li mostrés la llengua i ràpidament hi va sucar la pòlissa per enganxar-la a l'imprès. La llegenda diu això però a mi algú m'ha dit que ho va presenciar...
Charo Camarero. Administrativa.
Als anys 70 i 80 i fins als primers 90, les primeres dècades de funcionament de l'EOI, el barri xinès (encara no era popular anomenar-lo el Raval) tenia mala reputació a causa del tràfic de drogues i la prostitució de carrer.
El personal de neteja havia trobat als lavabos del centre xeringues utilitzades i, encara que en poques ocasions, fins i tot alguna persona sense sentit i amb la xeringa clavada al braç.
La gent que no ho sabia, no entenia per què totes les culleretes de la cafeteria tenien al bell mig un forat perfecte fet a màquina.
El perill de matricular-se a l'EOI
Els primers anys de funcionament de l'Escola la matrícula només es podia fer presencialment. Les cues per aconseguir una plaça varen fer-se habituals ja de bon començament. Va arribar un moment en què algunes persones fins i tot hi anaven la nit abans de la data assenyalada per ser-hi abans que ningú quan s'obrís la porta.
La gent del barri -bé, alguns espavilats- van descobrir la manera de fer uns duros (moneda de l'època equivalent a tres cèntims d'euro) ocupant un lloc privilegiat a la cua sense intenció de matricular-se per vendre'l a qui sí que es volgués matricular però, innocentment, arribés més tard.
Força anys després, quan ja s'havia aconseguit eliminar aquesta picaresca, es va produir un fet inexplicable que no té res a veure amb guanyar diners sinó més aviat amb la bogeria. Un franctirador va disparar balins des d'una finestra d'enfront de l'escola contra les persones que feien cua per matricular-se. Un candidat va mostrar a la policia la carpeta que el va salvar d'una desgràcia i on s'havia allotjat el projectil.
Temps era temps
Al començament de l'EOI, als anys 70, la matrícula es feia tot emplenant un imprès amb les dades personals i acadèmiques. A més a més calia adherir-hi una pòlissa, és a dir, un impost a l'estat que tenia una forma molt similar a la d'un segell.
Diu la llegenda que una administrativa que atenia un candidat, el va enredar perquè li mostrés la llengua i ràpidament hi va sucar la pòlissa per enganxar-la a l'imprès. La llegenda diu això però a mi algú m'ha dit que ho va presenciar...
Charo Camarero. Administrativa.
A mi m'agraden els homes amb uns ous ben grossos
En català, ous i ulls són falsos amics per a algú que no sap català. Una vegada, a classe de primer curs, hi havia una monja vestida amb hàbit. Estàvem practicant coses relacionades amb les persones, quins tipus de persones ens agradaven, etc. Com a exemple, la monja va dir "A mi m'agraden els homes amb uns ous ben grossos". Evidentment volia dir amb uns "ulls ben grossos", amb la qual cosa ja us podeu imaginar la situació de petar-nos de riure que es va produir.
Potser seria bo que obrís un departament de l'idioma cristiano!
A principis del anys 70, quan vaig entrar a treballar a l'Escola, anava al Departament d'Alumnat (Secretaria) o a la llibreria per ajudar a l'atenció al públic. Parlava en català amb les altres companyes i més d'un cop em van dir: "¡hable en cristiano!". Quan ja m'ho van dir una tercera vegada, vaig pensar que l'equip directiu havia de saber que potser seria bo que obrís un departament de l'idioma "cristiano"!
Administrativa
Administrativa
Sí, como Bbudda, es como hijo de Dios, hijo de Bbudda
Era el meu primer any com a professor d'espanyol. La majoria dels meus alumnes d'A2 eren orientals o de cultures allunyades. Venia Nadal i llegíem un text sobre tradicions nadalenques. El text parlava del fill de Déu i vaig mirar d'explicar bé qui era sant Josep, la Verge i el problema de la paternitat, amb el llenguatge del nivell inicial. Un alumne no ho acabava d'entendre i un company xinès li va explicar: "es como Buda". Jo vaig exclamar: "¡No, no, no, no!". Els xinesos repetien "Sí, como Bbudda, es como hijo de Dios, hijo de Bbudda". Això és el que ells es pensaven que deien, però jo sentia una altra cosa. Encara no sabia que en xinès la "b" y la "d" de "BuDa" a nosaltres ens sonen "P/T".
Un bomber, una metgessa, una jubilada, un empleat de funerària, un pianista de music-hall, un estudiant i un futbolista
L'EOI fa 50 anys
On podríeu trobar junts un bomber, una agent de la guàrdia urbana, un infermer, una metgessa, una mestressa de casa jubilada, un empleat de funerària, un pianista de music-hall, un estudiant de filosofia o un futbolista de segona divisió? A una mateixa classe de l'EOI- Drassanes., al menys als anys setanta i vuitanta del segle passat.
Els bombers i la metgessa em van fer descobrir un aparell, ells en deien un "busca", que els avisava en cas d'una emergència. I això era molt abans que existissin els mòbils. A la resta de la classe ens semblava quelcom de ciència ficció.
I de sorpreses en teníem cada dia. Una vegada, una alumna va comparèixer a classe vestida de guàrdia urbana, i com que era temps de disfresses, la vaig felicitar per la tria tan realista. I llavors vaig descobrir que allò no era una disfressa, sinó que era el seu uniforme de feina i aquell dia no havia tingut temps de canviar-se.
També em va fer gràcia el fet que un dia, per tal de practicar instruccions en anglès, vàrem fer un concurs de lligar porros (ho férem amb tabac de pota) i el va guanyar un alumne que era inspector de policia. Potser en tenia experiència.
Un altre dia tot d'improvís es va presentar a classe el cantant folk Pete Seeger i va fer la classe ell amb la seva guitarra. La gent va quedar astorada, perquè poc abans havíem emprat una de les seves cançons. No fou l'únic visitant important. També passaven per l'Escola part dels ballets i cors soviètics que actuaven a Barcelona. Volien saber l'adreça d'un lloc per comprar roba que els havien recomanat. Jo els parlava dels grans magatzems, però elles el que volien era saber com trobar les parades de roba que hi havia al voltant del mercat de Sant Antoni.
Matricular-se a l'Escola era una odissea. Us en podeu riure de les que fa avui en dia el jovent per anar a veure concerts al Palau de Sant Jordi. Fins a dos dies n'hi havia que esperaven al solar de darrere l'Escola, on ara hi ha un parc de bombers i una zona verda, I allà hi feien els assajos la Fura dels Baus, un espectacle i una distracció per a l'alumnat que tenia les aules a la part del darrere. (avui aquella part de l'Escola està ocupada pels Departaments).
A mesura que anava avançant la tecnologia, ens trobàvem amb noves oportunitats. De vegades posava vídeos sense so i els membres de la classe havien d'imaginar els diàlegs. I com ho fèiem si teníem alumnes amb discapacitat visual? Doncs amb experiments, un del quals era que una part de la classe veia el vídeo i l'altra es posava al darrere del magnetoscopi i havia d'endevinar el que passava. I de vegades no ens quedava més remei que fer la classe a les fosques, perquè ens quedàvem sense llum. D'altres havíem d'abandonar l'edifici perquè hi havia un avís de bomba. Si això passava al començament de la classe, ens anàvem a algun bar del carrer Nou de la Rambla a acabar-la.
Fa quaranta anys no teníem una sala de reunions per a l'alumnat. El centre de trobada era el bar, l'ànima del qual era en Ramon, l'encarregat. Ell ho sabia tot i ens solucionava molts de problemes. Fins i tot en Pasqual Maragall, que abans d'alcalde havia fet classes al nostre edifici, quan era la facultat d'Econòmiques de la nova Universitat Autònoma, em va demanar per ell un dia que ens va rebre.
En aquell temps fèiem uns exàmens d'Aptitud Pedagògica, on s'hi apuntaven molts de professors nadius d'acadèmies, necessitats d'algun certificat per treballar i fins i tot per tenir el permís de residència. Recordo un dia que un d'aquells professors em va demanar alguna cosa relacionada amb els exàmens i quan jo li vaig respondre, en anglès (això és el que jo creia) em va dir "Sorry, I don´t understand Catalan". Es veu que no estava acostumat al meu accent mallorquí. Em va fer sentir humil, però no humiliat. El dia següent ell estava assegut a l'aula on jo l'examinava. No entenien molts d'aquells professors que la nostra tasca no era formar espies amb un accent nadiu, sinó gent que es pogués defensar amb solvència. I de fet, alguns dels meus alumnes parlaven amb un accent millor que el meu, tot i que amb mancances lingüístiques d'altre tipus.
Al principi, les classes eren d'una hora quatre dies a la setmana, i això permetia una gran compenetració entre l'alumnat, la major part del qual era jove encara que també hi havia gent de més de setanta anys. I allà vaig viure les dues cares de l'enamorament. Gent que es va conèixer a l'aula, que es varen casar i encara viuen junts, i d'altres que deixaven les classes per no trobar-se amb la persona de la qual s'havien desenamorat.
Moltes de les coses que fèiem i dèiem en aquell temps avui en dia serien considerades incorrectes o fins i tot punibles. Un dia una alumna d'uns quaranta anys va venir a classe tota empolainada amb una actitud seductora. Li vaig dir, sense malícia, "avui faria el que volguessis" i em va contestar "Doncs, mira, treballo per a una asseguradora, em vols subscriure una pòlissa?" No vaig tenir alternativa després del que havia dit, així que vaig haver de fer-me una assegurança. Però tot era molt innocent. Perquè ens teníem confiança.
Dues coses que també han desaparegut de l'Escola, i suposo que això ens convé a tothom, són el fet que la gent fumava a classe, tot i que això va durar poc, i que en el bar hi havia un bon assortiment de begudes alcohòliques.
Un món millor? De cap manera. Això sí, era un bon professorat, entregat a la feina, amb poques excepcions, perquè l'alumnat també ho estava i això ens animava a fer la feina el millor possible. Cinquanta anys després, el perfils de docents i aprenents ha canviat però crec que en un moment en què gairebé ja no queden cinemes i que la gent es reuneix dins de bombolles petites o de manera virtual, l'Escola continua sent un lloc de retrobament de persones molt variades. Per molts d'anys!
Jeroni Sureda
On podríeu trobar junts un bomber, una agent de la guàrdia urbana, un infermer, una metgessa, una mestressa de casa jubilada, un empleat de funerària, un pianista de music-hall, un estudiant de filosofia o un futbolista de segona divisió? A una mateixa classe de l'EOI- Drassanes., al menys als anys setanta i vuitanta del segle passat.
Els bombers i la metgessa em van fer descobrir un aparell, ells en deien un "busca", que els avisava en cas d'una emergència. I això era molt abans que existissin els mòbils. A la resta de la classe ens semblava quelcom de ciència ficció.
I de sorpreses en teníem cada dia. Una vegada, una alumna va comparèixer a classe vestida de guàrdia urbana, i com que era temps de disfresses, la vaig felicitar per la tria tan realista. I llavors vaig descobrir que allò no era una disfressa, sinó que era el seu uniforme de feina i aquell dia no havia tingut temps de canviar-se.
També em va fer gràcia el fet que un dia, per tal de practicar instruccions en anglès, vàrem fer un concurs de lligar porros (ho férem amb tabac de pota) i el va guanyar un alumne que era inspector de policia. Potser en tenia experiència.
Un altre dia tot d'improvís es va presentar a classe el cantant folk Pete Seeger i va fer la classe ell amb la seva guitarra. La gent va quedar astorada, perquè poc abans havíem emprat una de les seves cançons. No fou l'únic visitant important. També passaven per l'Escola part dels ballets i cors soviètics que actuaven a Barcelona. Volien saber l'adreça d'un lloc per comprar roba que els havien recomanat. Jo els parlava dels grans magatzems, però elles el que volien era saber com trobar les parades de roba que hi havia al voltant del mercat de Sant Antoni.
Matricular-se a l'Escola era una odissea. Us en podeu riure de les que fa avui en dia el jovent per anar a veure concerts al Palau de Sant Jordi. Fins a dos dies n'hi havia que esperaven al solar de darrere l'Escola, on ara hi ha un parc de bombers i una zona verda, I allà hi feien els assajos la Fura dels Baus, un espectacle i una distracció per a l'alumnat que tenia les aules a la part del darrere. (avui aquella part de l'Escola està ocupada pels Departaments).
A mesura que anava avançant la tecnologia, ens trobàvem amb noves oportunitats. De vegades posava vídeos sense so i els membres de la classe havien d'imaginar els diàlegs. I com ho fèiem si teníem alumnes amb discapacitat visual? Doncs amb experiments, un del quals era que una part de la classe veia el vídeo i l'altra es posava al darrere del magnetoscopi i havia d'endevinar el que passava. I de vegades no ens quedava més remei que fer la classe a les fosques, perquè ens quedàvem sense llum. D'altres havíem d'abandonar l'edifici perquè hi havia un avís de bomba. Si això passava al començament de la classe, ens anàvem a algun bar del carrer Nou de la Rambla a acabar-la.
Fa quaranta anys no teníem una sala de reunions per a l'alumnat. El centre de trobada era el bar, l'ànima del qual era en Ramon, l'encarregat. Ell ho sabia tot i ens solucionava molts de problemes. Fins i tot en Pasqual Maragall, que abans d'alcalde havia fet classes al nostre edifici, quan era la facultat d'Econòmiques de la nova Universitat Autònoma, em va demanar per ell un dia que ens va rebre.
En aquell temps fèiem uns exàmens d'Aptitud Pedagògica, on s'hi apuntaven molts de professors nadius d'acadèmies, necessitats d'algun certificat per treballar i fins i tot per tenir el permís de residència. Recordo un dia que un d'aquells professors em va demanar alguna cosa relacionada amb els exàmens i quan jo li vaig respondre, en anglès (això és el que jo creia) em va dir "Sorry, I don´t understand Catalan". Es veu que no estava acostumat al meu accent mallorquí. Em va fer sentir humil, però no humiliat. El dia següent ell estava assegut a l'aula on jo l'examinava. No entenien molts d'aquells professors que la nostra tasca no era formar espies amb un accent nadiu, sinó gent que es pogués defensar amb solvència. I de fet, alguns dels meus alumnes parlaven amb un accent millor que el meu, tot i que amb mancances lingüístiques d'altre tipus.
Al principi, les classes eren d'una hora quatre dies a la setmana, i això permetia una gran compenetració entre l'alumnat, la major part del qual era jove encara que també hi havia gent de més de setanta anys. I allà vaig viure les dues cares de l'enamorament. Gent que es va conèixer a l'aula, que es varen casar i encara viuen junts, i d'altres que deixaven les classes per no trobar-se amb la persona de la qual s'havien desenamorat.
Moltes de les coses que fèiem i dèiem en aquell temps avui en dia serien considerades incorrectes o fins i tot punibles. Un dia una alumna d'uns quaranta anys va venir a classe tota empolainada amb una actitud seductora. Li vaig dir, sense malícia, "avui faria el que volguessis" i em va contestar "Doncs, mira, treballo per a una asseguradora, em vols subscriure una pòlissa?" No vaig tenir alternativa després del que havia dit, així que vaig haver de fer-me una assegurança. Però tot era molt innocent. Perquè ens teníem confiança.
Dues coses que també han desaparegut de l'Escola, i suposo que això ens convé a tothom, són el fet que la gent fumava a classe, tot i que això va durar poc, i que en el bar hi havia un bon assortiment de begudes alcohòliques.
Un món millor? De cap manera. Això sí, era un bon professorat, entregat a la feina, amb poques excepcions, perquè l'alumnat també ho estava i això ens animava a fer la feina el millor possible. Cinquanta anys després, el perfils de docents i aprenents ha canviat però crec que en un moment en què gairebé ja no queden cinemes i que la gent es reuneix dins de bombolles petites o de manera virtual, l'Escola continua sent un lloc de retrobament de persones molt variades. Per molts d'anys!
Jeroni Sureda
Una senyora ben plantada, seriosa, que ens va impressionar a tots dos. Era Madame Teresa Juvé
Com vam fer cap a l'Escola? En Vicenç Bernat i jo. Primavera de 1972. Pati de lletres. Darrer any de Filologia hispànica.
Un dia de primavera, la Isabel, una noia que coneixíem de vista, se'ns va acostar i ens demanà si sabíem parlar francès... Semblava que a prop de la Universitat s'obria una Escola oficial d'idiomes i buscaven professorat. A la tarda, sense presses ens hi vam arribar. Ens acollí la Cap del Departament de Francès. Una senyora ben plantada, seriosa, que ens va impressionar a tots dos. Era Madame Teresa Juvé. El cas és que ens va fer una entrevista que va resultar favorable. Podríem obtenir la nostra primera feina! Aquell any, però, era obligatòria la Tesina. En Vicenç, que va treballar sobre Miguel Delibes, la presentava a final de curs i podria incorporar-se al Departament a començaments de setembre. Jo, que vagarejava amb els personatges dotats d'un 6è sentit en les obres d'Antonio Buero Vallejo, no la tenia llesta, però se'm va concedir una pròrroga. Calia que espavilés per portar a terme una tasca que potser m'obriria les portes de l'EOI. Qui sap!
I així va ser. Em vaig passar l'estiu treballant de valent, amb la meva Olympia portàtil, amunt i avall, i a començaments de setembre vaig poder presentar el meu treball de fi de carrera.
Uns dies després obtenia un contracte per hores, a l'Escola. M'hi vaig quedar 33 anys. Madame Juvé continuava impactant-me. Avui, la meva directora, degana de les lletres catalanes que ha complert 101 anys, encara m'impressiona i em desperta admiració. Acaba de publicar la novel·la policíaca: Morts al peu del reial Alcàsser.
MM. Canillo, 23 de març de 2022
Un dia de primavera, la Isabel, una noia que coneixíem de vista, se'ns va acostar i ens demanà si sabíem parlar francès... Semblava que a prop de la Universitat s'obria una Escola oficial d'idiomes i buscaven professorat. A la tarda, sense presses ens hi vam arribar. Ens acollí la Cap del Departament de Francès. Una senyora ben plantada, seriosa, que ens va impressionar a tots dos. Era Madame Teresa Juvé. El cas és que ens va fer una entrevista que va resultar favorable. Podríem obtenir la nostra primera feina! Aquell any, però, era obligatòria la Tesina. En Vicenç, que va treballar sobre Miguel Delibes, la presentava a final de curs i podria incorporar-se al Departament a començaments de setembre. Jo, que vagarejava amb els personatges dotats d'un 6è sentit en les obres d'Antonio Buero Vallejo, no la tenia llesta, però se'm va concedir una pròrroga. Calia que espavilés per portar a terme una tasca que potser m'obriria les portes de l'EOI. Qui sap!
I així va ser. Em vaig passar l'estiu treballant de valent, amb la meva Olympia portàtil, amunt i avall, i a començaments de setembre vaig poder presentar el meu treball de fi de carrera.
Uns dies després obtenia un contracte per hores, a l'Escola. M'hi vaig quedar 33 anys. Madame Juvé continuava impactant-me. Avui, la meva directora, degana de les lletres catalanes que ha complert 101 anys, encara m'impressiona i em desperta admiració. Acaba de publicar la novel·la policíaca: Morts al peu del reial Alcàsser.
MM. Canillo, 23 de març de 2022