Anecdotari

 

5ª planta: niño y zapatería

Com a anècdota divertida, l’any 89, en una reunió de departament on s’havia de decidir qui podia fer tasques de coordinació, es va donar el fet que diverses professores van expressar no poder fer-se’n càrrec. Va resultar que quatre de les professores, és a dir més de la meitat, estaven embarassades. Quan això es va començar a fer palès, els alumnes que pujaven al departament arribaven a la 5a planta dient “5ª planta: niño y zapatería”.

(tornar)

Alguns espavilats del barri van descobrir la manera de fer uns duros

Abans que el barri es renovés

Als anys 70 i 80 i fins als primers 90, les primeres dècades de funcionament de l’EOI, el barri xinès (encara no era popular anomenar-lo el Raval) tenia mala reputació a causa del tràfic de drogues i la prostitució de carrer.

El personal de neteja havia trobat als lavabos del centre xeringues utilitzades i, encara que en poques ocasions, fins i tot alguna persona sense sentit i amb la xeringa clavada al braç.
La gent que no ho sabia, no entenia per què totes les culleretes de la cafeteria tenien al bell mig un forat perfecte fet a màquina.

El perill de matricular-se a l’EOI

Els primers anys de funcionament de l’Escola la matrícula només es podia fer presencialment. Les cues per aconseguir una plaça varen fer-se habituals ja de bon començament. Va arribar un moment en què algunes persones fins i tot hi anaven la nit abans de la data assenyalada per ser-hi abans que ningú quan s’obrís la porta.

La gent del barri -bé, alguns espavilats- van descobrir la manera de fer uns duros (moneda de l’època equivalent a tres cèntims d’euro) ocupant un lloc privilegiat a la cua sense intenció de matricular-se per vendre’l a qui sí que es volgués matricular però, innocentment, arribés més tard.

Força anys després, quan ja s’havia aconseguit eliminar aquesta picaresca, es va produir un fet inexplicable que no té res a veure amb guanyar diners sinó més aviat amb la bogeria. Un franctirador va disparar balins des d’una finestra d’enfront de l’escola contra les persones que feien cua per matricular-se. Un candidat va mostrar a la policia la carpeta que el va salvar d’una desgràcia i on s’havia allotjat el projectil.

Temps era temps

Al començament de l’EOI, als anys 70, la matrícula es feia tot emplenant un imprès amb les dades personals i acadèmiques. A més a més calia adherir-hi una pòlissa, és a dir, un impost a l’estat que tenia una forma molt similar a la d’un segell.

Diu la llegenda que una administrativa que atenia un candidat, el va enredar perquè li mostrés la llengua i ràpidament hi va sucar la pòlissa per enganxar-la a l’imprès. La llegenda diu això però a mi algú m’ha dit que ho va presenciar…

Charo Camarero. Administrativa.

(tornar)

A mi m’agraden els homes amb uns ous ben grossos

En català, ous i ulls són falsos amics per a algú que no sap català. Una vegada, a classe de primer curs, hi havia una monja vestida amb hàbit. Estàvem practicant coses relacionades amb les persones, quins tipus de persones ens agradaven, etc. Com a exemple, la monja va dir “A mi m’agraden els homes amb uns ous ben grossos”. Evidentment volia dir amb uns “ulls ben grossos”, amb la qual cosa ja us podeu imaginar la situació de petar-nos de riure que es va produir.

(tornar)

Aquells carnavals tan animats me río de Janeiro

Mira-la, mira-la, mira-la! ¡Ahí está! És l’EOI Drassanes. Sembla que res ha canviat des que hi vaig posar el peu per primera vegada l’any 1972…, però ha passat exactament mig segle… Deixa’m recordar: On ha anat a parar la xurreria de la cantonada? I el queviures Virgen del Pilar del davant?, I El Rei de la Màgia? I el nostre Maxim’s Casa Ton? I aquell lloro cridaner que sempre xisclava oportunament enmig dels nostres exàmens de comprensió auditiva? I aquell exòtic veí de l’Amèrica Profunda que tocava el saxo melangiosament i era com si el tinguéssim també enmig de l’aula en les monòtones tardes primaverals? I els dos taxistes que aparcaven fora tota la nit per tal de matricular les filles el dia després? I el en un altre temps cantaor flamenco que es va passar uns quants anys assegut a la porta amb una ampolla de vi i que deixava anar algun quejío esquinçador quan menys ens ho esperàvem? I la senyora del barri que treballava de nit i venia tota guarnida a aprendre anglès per augmentar la clientela i que carinyosament coneixíem com our Carmen? I el clon de Sandokan que va venir per informació del certificat omplint els passadissos d’expectació i a qui Dolors Solé i jo , joves i entusiasmades, sols sabíem dir “Follow me”?…

Però entrem-hi, entrem-hi! A qui se li va acudir batejar la sala de professors com “La Casa de la Pradera” i foradar totes les culleretes del Bar d’en Ramon en temps de droga? I aquells bidells tan uniformats presidits pel Senyor Ruiz que eren com de la família? I aquells claustres interminables amenitzats per l’oratòria d’en Ferran Caralt, els comentaris inoblidables de l’Alfredo Mateo i el clic clic de les agulles de mitja de Bea Concheff? I aquells carnavals tan animats (“me río de Janeiro”)? I aquells brunchs exquisits on no hi podia faltar la leche frita que portava Carmen Cadierno? I aquelles freqüents alarmes de bomba que aprofitàvem per anar a fer el vermut al Bra Cafè de les Rambles? I les apagades que sovint no ens deixaven fer classes nocturnes amb l’excepció del super-teacher Jeroni Sureda que es posava una mena de capa, portava una espelma encesa i encara millorava les seves lliçons caminant per sobre els pupitres? I aquelles pissarres, cassets, retros i gravadores quasi prehistòriques?

Quantes coses ja no hi són! però… mira-la, mira-la, mira-la! ¡Ahí está! És l’EOI Drassanes: viva, puntera, progressista, digitalitzada i també, com nosaltres ja fa molt temps, fabricant records per al futur, tan bonics i càlids com aquestes vivències que avui m’he atrevit a rememorar des d’un cor satisfet i agraït.

Pilar Sturla.

(tornar)

El professorat de l’EOI era força jove, com l’escola

Tenia 28 anys quan vaig començar a treballar a Drassanes, el 1993. Havia estat alumna d’aquesta EOI des dels 16 i hi havia estudiat alemany, català, francès, italià… Coneixia bé l’escola. Vaig entrar a treballar-hi després d’haver tret les oposicions, “per la porta gran”, i vaig coincidir al departament amb les que feia pocs anys havien estat les meves professores.

El primer curs vaig tenir un horari nefast, amb alguns dies a la setmana que havia de fer classes de matí i de vespre. Sort que estava embarassada i al gener va néixer el meu fill i no vaig haver de tornar fins després de l’estiu ;). Recordo que va ser un període molt prolífic: en pocs mesos van néixer cinc o sis nens i nenes (la Gemma, l’Anna, l’Albert, la Sílvia, en Sergi…). Evidentment, el professorat de l’EOI era força jove, com l’escola, res a veure amb avui en dia… Drassanes té 50 anys, mig segle, i pocs docents queden dels que hi eren ara en fa 30!

Els materials d’italià eren molt escassos, per la qual cosa teníem molta feina inventant activitats, seleccionant articles de diaris i revistes, enregistrant vídeos i seleccionant-ne trossets da didattizzare, i fotocopiant materials d’altres idiomes, posant típex als textos (sobretot en anglès), i escrivint-hi al damunt en italià.

Ja han passat 30 anys i encara segueixo en contacte amb estudiants d’aquella època. Alguns/es són una part molt important de la meva vida i pertanyen actualment al grup dels meus millors amics i amigues! L’alumnat de les EOI és incondicional i altament motivat, venen a l’escola perquè volen, les seves ganes d’aprendre fan que el professorat s’impliqui en la seva tasca docent i que no perdi les ganes d’ensenyar. Poder treballar a una EOI és, per a mi, un repte continu, i un privilegi. He après molt professionalment en aquests anys, he crescut molt també com a persona, he madurat, he conegut molta gent de la comunitat educativa… però les experiències dels primers anys les portaré sempre a la motxilla.

(tornar)

Els anys d’una transició que ens feia creure que tots els canvis eren possibles

l’EOI-Drassanes en temps de la Transició

L’ EOI-Drassanes fou la primera i única Escola Oficial d’Idiomes a Catalunya durant molts d’anys, els anys d’una transició que ens feia creure que tots els canvis eren possibles, i la nostra escola formava part d’aquest ambient. La nostra situació legal no era encara molt clara i això es traduïa en assemblees i més assemblees on ho discutíem tot. En aquell temps tothom volia aprendre idiomes i sorgiren acadèmies privades com a bolets a tot arreu, i la nostra Escola feia de referent perquè organitzàvem exàmens lliures per a gent que estudiava a altres llocs. Com a resultat arribarem a tenir més de deu mil alumnes, comptant els lliures, i al mateix temps ens vàrem fer un forat dins el teixit social de Barcelona. Una prova la tinguérem quan el president Tarradellas va tornar l’any 1977 i l’Escola fou convidada a la seva rebuda institucional a la Plaça de Sant Jaume. Avui en dia no crec que ho fessin.

L’Escola era com una gran família i el professorat, el personal de serveis i manteniment la gent d’administració i de la biblioteca, aquells que tenien cura del bar i les dones (només eren dones) de neteja, tots treballàvem plegats. Un exemple: el jove estudiant que s’encarregava del laboratori d’idiomes va arribar a ser professor d’Espanyol i finalment director de l’Escola. Aquesta participació del personal en moltes tasques es feu palesa des de bon començament. Als anys 70 no hi havia vídeos, ni DVDs, ni tan sols “cassettes” (sí, aquelles capsetes amb cintes d’àudio).. Però no ens mancava material audiovisual, ni força als braços, perquè havíem de carregar els pesats magnetòfons i els projectors de diapositives d’una aula a l’altra i projectàvem curts relacionats amb la classe del dia a la sala d’actes. Per fer totes aquelles activitats calia l’esforç de tothom. Després ja vingueren els nous avenços tecnològics, fins a arribar a les aules multi-mèdia d’avui en dia amb la connexió a internet, el moodle i les pissarres electròniques.

Com que érem una de les escoles d’idiomes més grans del món occidental i a més decidíem a cada departament els textos que empraríem, ben aviat les editorials veieren que érem un bon client i començaren a remetre’ns materials nous per tal que els provéssim i també venien els autors a fer xerrades. Tot i que no érem funcionaris i els nostres sous eren reduïts teníem molta il.lusió i treballàvem en grup, fins i tot algun dissabte, per crear material suplementari. Aquest treball va fer que tinguéssim la sensació de ser el rovell de l’ou de l’ensenyament d’idiomes i més quan ens varen demanar ajuda des de molts d’indrets d’Espanya per tal que els assessoréssim per posar en marxa noves EOIs i després passaria el mateix quan començaren a proliferar les EOIs a tot Catalunya.

Cada dia podia ser un niu de sorpreses. Des de rebre la visita del cantant folk nord-americà Pete Seeger , el qual es va oferir a fer algunes classes amb la seva guitarra (amb l’astorament del alumnes que el coneixien perquè havíem fet servir les seves cançons a l’aula) fins a poder gaudir d’ actuacions a la nostra sala d’actes de part dels ballets i cors soviètics, els quals sempre feien una aturada a la nostra Escola quan passaven per Barcelona perquè teníem un departament de rus molt potent.

I no era l’únic. El Departament de Català va participar en la creació del curs audiovisual Digui Digui, amb molt d’èxit. I el departament d’Espanyol fou pioner en la introducció d’una nova pedagogia en l’aprenentatge del castellà per a estrangers i també amb la confecció d’exàmens per al professorat de tot el món. No fou casual que el director de la nostra Escola fos triat per dirigir(no per presidir, que això ho feia un càrrec polític) el tot just creat Instituto Cervantes.

Un dels motius pels quals el professorat estava tan enganxat amb allò que feia era el tipus d’alumnat que teníem a l’Escola, i que la feia diferent dels altres centres d’educació reglada, fossin de primària, de secundària, de formació professional o universitària. No només teníem adolescents i adults de totes les edats, sinó que a més provenien de tots els àmbits socials i professionals. Hi havia estudiants, executius, infermers, metgesses, bombers, policies, mestresses de casa, activistes polítics, i tot un reguitzell de gent dedicada a professions de les més variades. I fins i tot vàrem tenir alguns venedors de cupons de l’ONCE als quals els proporcionàvem material en Braille i que ens ajudaven per tal que les classes on ells estudiaven, fossin d’allò més creatives.

La varietat de procedències tenia un contrapunt: el interès i les ganes d’aprendre. Allà hi venien perquè ho volien i això ens esperonava i també ens obligava a estar atents a la diversitat i a tenir en compte que a cada classe hi havia gent amb habilitats molt diverses i calia aprofitar-les.

Tot i els canvis en aquests darrers cinquanta anys, aquella il.lusió del començament no ha desaparegut. Per molts d’anys.

Jeroni Sureda

(tornar)

Era sobre un científic molt dolent que treballava amb material biològic perillós

Quan em vaig jubilar, vaig recuperar el temps i les ganes per tornar a estudiar idiomes, i així ho vaig fer. Em vaig jubilar al gener del 2021 i vaig començar al febrer del mateix any, amb un intensiu del primer curs d’alemany.

Aquest curs, com que jo gairebé l’havia inaugurat, el profe em va proposar de fer una entrevista amb motiu dels cinquanta anys de l’Escola, però vet aquí que l’entrevista s’ha convertit en una altra redacció.

Jo havia estudiat a la EOIBD als anys 70. Amb la meva nòvia i uns amics de la universitat vam decidir estudiar anglès i vam anar a la EOI per apuntar-nos-hi (ens havien dit que era molt barat!). Ens van dir “First come, first served”, i vam fer cua cinc dies abans de la matriculació. En aquell temps, les cues ja estaven organitzades: hi havia algú que organitzava els torns repartint números i et deia quin horari se t’havia adjudicat, de dia o de nit.

Quan vam arribar, la cua ja era molt llarga i pensàvem que no entraríem a anglès. Ens vam apuntar també a la cua d’alemany, que era només de deu persones. Total: si et tocava no dormir algun dia, més valia aprofitar i poder discutir per partida doble.

Al final vam entrar a tots dos idiomes i vam començar de dilluns a dijous, cada vespre, de 20:00 a 21:00, alemany, i de 21:00 a 22:00, anglès.

De l’anglès, recordo molt l’anècdota d’una professora que ens va dir que l’anglès era molt fàcil perquè era onomatopeic, i ens va posar un exemple: “Com es diu abella en anglès?” “Bee”. “I ara digueu-me, com es diu abejorro?” “Bumblebee”

En canvi, de l’alemany recordo totes les classes i les professores: l’Amanda, la Gisela, l’Alfonsina, i com ens feien estimar l’idioma. Per això vaig aprendre molt més alemany que anglès, i que, quan anys més tard vaig anar a viure a Los Angeles, els primers dies només em sortia parlar l’alemany.

També recordo que l’Amanda ens va animar (tot i que fèiem primer) a representar una obra de teatre que va escriure un company de classe. Era sobre un científic molt dolent que treballava amb material biològic perillós. Jo vaig fer de policia.

M’agradaven els llibres de text Deutsch 2000 perquè tractaven temes gairebé tabú a l’Espanya dels 70 i posaven sobre la taula debats com si l’home havia de quedar-se a casa si la seva dona era escollida per anar al Parlament (un Borgen d’avui en dia!), o temes de reciclatge encara avui candents (què s’ha de fer amb les botelles de vidre? Cal retornar-les?), etc. S’hi tractaven temes que, avui en dia, tant aquí com a Alemanya, serien “políticament incorrectes”.

A l’escola no hi havia mitjans audiovisuals com ara, però teníem un laboratori d’idiomes (sempre ple) on s’hi podia anar a practicar amb les cintes que hi havia: escoltar i repetir.
També recordo les sessions de cinema: Der Tod in Venedig i els berenars que fèiem quan era l’aniversari d’algun company.

No sé si l’escola ha canviat gaire, però sí els alumnes, començant per mi, que tinc cinquanta anys més, menys cabells, i les mateixes ganes.

(tornar)

Jo pinso que l’alemany és complicat

Qualsevol professor d’idiomes es troba sovint amb situacions força divertides quan els alumnes utilitzen el diccionari sense gaire seny. Com decideixes quina paraula triar –preguntes als alumnes. Molts diuen que agafen la primera paraula que surt i llavors … passa el que passa. Al Departament d’Alemany volíem reunir en un document aquesta mena d’anècdotes que provoquen les errades, però el projecte va queda a mitges (massa feina).

Us en poso un exemple. Segon curs (A2), els alumnes han de fer una redacció, no recordo el tema. Un alumne intel·ligent escriu “Ich viehfutter dass Deutsch kompliziert ist”. (Jo pinso que l’alemany és complicat). Viehfutter vol dir pinso, el que mengen els animals, i no tenia res a veure amb la resta, no es podia entendre què havia volgut dir l’alumne. Normalment els professors solem entendre el que volen dir els nostres alumnes (les hem vist de tots colors!!), però malauradament no sempre.

Aleshores què fa un professor quan es troba davant d’aquest problema? Doncs fa el camí invers: Agafa el diccionari i mira la traducció al castellà de la paraula que ha escrit l’alumne. I llavors s’encén la llumeta: Viehfutter (és un substantiu) vol dir en castellà “pienso”. Senzillament l’alumne va buscar la paraula “pienso”, així, i sense pensar que havia d’haver buscat l’infinitiu del verb pensar, va trobar Viehfutter i la va utilitzar per escriure “pienso que …”

Malauradament ens manca el temps per escriure-les, perquè anècdotes d’aquesta mena segur que tots en tenim per explicar. És una mica com aquelles “perlas de los exámenes” que s’editaven abans i que ara es poden trobar per internet. I, de passada, aquesta anècdota explicada a classe serveix per conscienciar els alumnes de com usar correctament el diccionari.

Alícia Macià. Departament d’Alemany.

(tornar)

Potser seria bo que obrís un departament de l’idioma cristiano!

A principis del anys 70, quan vaig entrar a treballar a l´Escola, anava al Departament d’Alumnat (Secretaria) o a la llibreria per ajudar a l’atenció al públic. Parlava en català amb les altres companyes i més d’un cop em van dir: “¡hable en cristiano!”. Quan ja m’ho van dir una tercera vegada, vaig pensar que l’equip directiu havia de saber que potser seria bo que obrís un departament de l’idioma “cristiano”!

Administrativa

(tornar)

Sí, como Bbudda, es como hijo de Dios, hijo de Bbudda

Era el meu primer any com a professor d’espanyol. La majoria dels meus alumnes d’A2 eren orientals o de cultures allunyades. Venia Nadal i llegíem un text sobre tradicions nadalenques. El text parlava del fill de Déu i vaig mirar d’explicar bé qui era sant Josep, la Verge i el problema de la paternitat, amb el llenguatge del nivell inicial. Un alumne no ho acabava d’entendre i un company xinès li va explicar: “es como Buda”. Jo vaig exclamar: “¡No, no, no, no!”. Els xinesos repetien “Sí, como Bbudda, es como hijo de Dios, hijo de Bbudda”. Això és el que ells es pensaven que deien, però jo sentia una altra cosa. Encara no sabia que en xinès la “b” y la “d” de “BuDa” a nosaltres ens sonen “P/T”.

(tornar)

Un bomber, una metgessa, una jubilada, un empleat de funerària, un pianista de music-hall, un estudiant i un futbolista

L´EOI fa 50 anys

On podríeu trobar junts un bomber, una agent de la guàrdia urbana, un infermer, una metgessa, una mestressa de casa jubilada, un empleat de funerària, un pianista de music-hall, un estudiant de filosofia o un futbolista de segona divisió? A una mateixa classe de l´EOI- Drassanes., al menys als anys setanta i vuitanta del segle passat.

Els bombers i la metgessa em van fer descobrir un aparell, ells en deien un “busca”, que els avisava en cas d’una emergència. I això era molt abans que existissin els mòbils. A la resta de la classe ens semblava quelcom de ciència ficció.

I de sorpreses en teníem cada dia. Una vegada, una alumna va comparèixer a classe vestida de guàrdia urbana, i com que era temps de disfresses, la vaig felicitar per la tria tan realista. I llavors vaig descobrir que allò no era una disfressa, sinó que era el seu uniforme de feina i aquell dia no havia tingut temps de canviar-se.

També em va fer gràcia el fet que un dia, per tal de practicar instruccions en anglès, vàrem fer un concurs de lligar porros (ho férem amb tabac de pota) i el va guanyar un alumne que era inspector de policia. Potser en tenia experiència.

Un altre dia tot d’improvís es va presentar a classe el cantant folk Pete Seeger i va fer la classe ell amb la seva guitarra. La gent va quedar astorada, perquè poc abans havíem emprat una de les seves cançons. No fou l’únic visitant important. També passaven per l’Escola part dels ballets i cors soviètic que actuaven a Barcelona. Volien saber l’adreça d’un lloc per comprar roba que els havien recomanat. Jo els parlava dels grans magatzems, però elles el que volien era saber com trobar les parades de roba que hi havia al voltant del mercat de Sant Antoni.

Matricular-se a l’ Escola era una odissea. Us en podeu riure de les que fa avui en dia el jovent per anar a veure concerts al Palau de Sant Jordi. Fins a dos dies n’hi havia que esperaven al solar de darrere l’Escola, on ara hi ha un parc de bombers i una zona verda, I allà hi feien els assajos la Fura dels Baus, un espectacle i una distracció per a l’alumnat que tenia les aules a la part del darrere. (avui aquella part de l’Escola està ocupada pels Departaments).

A mesura que avançava la tecnologia, ens trobàvem amb noves oportunitats. De vegades posava vídeos sense so i els membres de la classe havien d’ imaginar els diàlegs. I com ho fèiem si teníem alumnes amb discapacitat visual? Doncs amb experiments, un del quals era que una part de la classe veia el vídeo i l’altra es posava al darrere del magnetoscopi i havia d’endevinar el que passava. I de vegades no ens quedava més remei que fer la classe a les fosques, perquè ens quedàvem sense llum. D’altres havíem d’abandonar l’edifici perquè hi havia un avís de bomba. Si això passava al començament de la classe, ens anàvem a algun bar del carrer Nou de la Rambla a acabar-la.

Fa quaranta anys no teníem una sala de reunions per a l’alumnat. El centre de trobada era el bar, l’ànima del qual era en Ramon, l’encarregat. Ell ho sabia tot i ens solucionava molts de problemes. Fins i tot en Pasqual Maragall, que abans d’alcalde havia fet classes al nostre edifici, quan era la facultat d’Econòmiques de la nova Universitat Autònoma, em va demanar per ell un dia que ens va rebre.

En aquell temps fèiem uns exàmens d’Aptitud Pedagògica, on s’hi apuntaven molts de professors nadius d’acadèmies, necessitats d’algun certificat per treballar i fins i tot per tenir el permís de residència. Recordo un dia que un d’aquells professors em va demanar alguna cosa relacionada amb els exàmens i quan jo li vaig respondre, en anglès (això és el que jo creia) em va dir “Sorry, I don´t understand Catalan”. Es veu que no estava acostumat al meu accent mallorquí. Em va fer sentir humil, però no humiliat. El dia següent ell estava assegut a l’aula on jo l’examinava. No entenien molts d’aquells professors que la nostra tasca no era formar espies amb un accent nadiu, sinó gent que es pogués defensar amb solvència. I de fet, alguns dels meus alumnes parlaven amb un accent millor que el meu, tot i que amb mancances lingüístiques d’altre tipus.

Al principi, les classes eren d’una hora quatre dies a la setmana, i això permetiavolia dir que hi havia una gran compenetració entre l’alumnat, la major part del qual era jove encara que també tenien gent de més de setanta anys. I allà vaig viure les dues cares de l’enamorament. Gent que es va conèixer a l’aula, que es varen casar i encara viuen junts, i d’altres que deixaven les classes per no trobar-se amb la persona de la qual s’havien desenamorat.

Moltes de les coses que fèiem i dèiem en aquell temps avui en dia serien considerades incorrectes o fins i tot punibles. Un dia una alumna d’uns quaranta anys va venir a classe tota empolainada amb una actitud seductora. Li vaig dir, sense malícia, “avui faria el que volguessis” i em va contestar “ Doncs, mira, treballo per a una asseguradora, em vols subscriure una pòlissa?” No vaig tenir alternativa després del que havia dit, així que vaig haver de fer-me una assegurança. Però tot era molt innocent. Perquè ens teníem confiança.
Dues coses que també han desaparegut de l’Escola, i suposo que això ens convé a tothom, són el fet que la gent fumava a classe, tot i que això va durar poc, i que en el bar hi havia un bon assortiment de begudes alcohòliques.

Un món millor? De cap manera. Això sí, era un bon professorat, entregat a la feina, amb poques excepcions, perquè l’alumnat també ho estava i això ens animava a fer la feina el millor possible. Cinquanta anys després, el perfils de docents i aprenents ha canviat però crec que un moment en que gairebé ja no queden cinemes i que la gent es reuneix dins de bombolles petites o de manera virtual, l’Escola continua sent un lloc de retrobament de persones molt variades. Per molts d’anys!

Jeroni Sureda

(tornar)

Una senyora ben plantada, seriosa, que ens va impressionar a tots dos. Era Madame Teresa Juvé

Com vam fer cap a l’Escola? En Vicenç Bernat i jo. Primavera de 1972. Pati de lletres. Darrer any de Filologia hispànica.

Un dia de primavera, la Isabel, una noia que coneixíem de vista, se’ns va acostar i ens demanà si sabíem parlar francès… Semblava que a prop de la Universitat s’obria una Escola oficial d’idiomes i buscaven professorat. A la tarda, sense presses ens hi vam arribar. Ens acollí la Cap del Departament de Francès. Una senyora ben plantada, seriosa, que ens va impressionar a tots dos. Era Madame Teresa Juvé. El cas és que ens va fer una entrevista que va resultar favorable. Podríem obtenir la nostra primera feina! Aquell any, però, era obligatòria la Tesina. En Vicenç, que va treballar sobre Miguel Delibes, la presentava a final de curs i podria incorporar-se al Departament a començaments de setembre. Jo, que vagarejava amb els personatges dotats d’un 6è sentit en les obres d’Antonio Buero Vallejo, no la tenia llesta, però se´m va concedir una pròrroga. Calia que espavilés per portar a terme una tasca que potser m’obriria les portes de l’EOI. Qui sap!

I així va ser. Em vaig passar l’estiu treballant de valent, amb la meva Olympia portàtil, amunt i avall, i a començaments de setembre vaig poder presentar el meu treball de fi de carrera.

Uns dies després obtenia un contracte per hores, a l’Escola. M’hi vaig quedar 33 anys. Madame Juvé continuava impactant-me. Avui, la meva directora, degana de les lletres catalanes que ha complert 101 anys, encara m’impressiona i em desperta admiració. Acaba de publicar la novel·la policíaca: Morts al peu del reial Alcàsser.

MM. Canillo, 23 de març de 2022

(tornar)